Coses de la llengua, per Josep Milà

Totes les frases d'aquest article són del setembre del 2007, però em sembla que no han perdut actualitat. Com sempre, en faig un petit comentari al final, bé que en la majoria de vegades és absolutament innecessari.

(47)Els qui segueixen Vila-Matas hi trobaran el millor Vila-Matas de sempre (Màrius Serra, Catalunya Ràdio, 13.9.2007).
(48)Avui dia és molt difícil comprar una vivenda en propietat (Carme Chacón, Catalunya Ràdio, 19.9.2007).
(49)Serà difícil trobar una solució positiva (Jaume Roures, TV3, 20.9.2007).
(50)Els resultats [de les anàlisis de l'aigua] trigaran ben bé una mica a arribar (Núria Bacardit, TV3, 23.9.2007).
(51)El violador de la Vall d'Hebron ha estat acollit per una ONG no governamental (TV3, "El Club", 25.9.2007).
(52)La bona feina de les persones que cada dia són a l'aula [...] és impagable (Un director general del Departament d'Educació, "Avui", 25.9.2007).
(53)Rebem tantes trucades que la nostra centraleta treu literalment fum (Catalunya Ràdio, "L'ofici de viure", 27.9.2007).
(54)L'actitud del David el pot conduir a l'autosuïcidi (TV3, "El Club", 28.9.2007).
(55)Tenim països, com Alemanya, en els quals cada mes el govern dóna a les famílies 150 euros mensuals (Mar Jiménez, Avui, 30.9.2007).

A la frase (47) les formes "millor" i "sempre" són incompatibles.
És evident que, quan algú compra una cosa, passa a ser de la seva "propietat" (48).
Les solucions o són positives o no són solucions. Dit amb altres paraules: no hi ha "solucions negatives" (49).
La forma "ben bé" demana un termini temporal bastant més llarg que "una mica" (50).
Les lletres NG d'aquesta sigla signifiquen precisament "no governamental" (51).
A la frase (52) l'adjectiu "impagable" significa "de valor incalculable". Però en temps de crisi econòmica també és possible l'altre significat: "que no es pot pagar". És evident que el director general es referia a la primera accepció. Esperem no haver d'arribar mai a la segona.
L'adverbi "literalment" significa "al peu de la lletra, realment, efectivament". No crec que els de la centraleta s'haguessin vist obligats a fer servir un extintor (53).
"Autosuïcidi" és el paradigma d'un mot absurd (54).
És obvi que, si alguna una cosa es rep cada mes, es rep mensualment (55).

El monjo benedictí Guido d'Arezzo (segle XI) va ser el creador de la notació musical moderna. El nom de cada nota prové de la primera síl·laba dels set versos de l'himne de Sant Joan:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Avui dia Ut ha estat generalment substituït per do, probablement inspirat per la paraula Dominus (Senyor).
L'escala musical diatònica consta, doncs, de set notes, cadascuna amb una denominació pròpia. Però aquestes denominacions poden tenir també altres significats en català. Els exposo a continuació, només com un simple divertiment lingüístic.

do (primera nota de l'escala musical diatònica)
- Acte de donar; la cosa donada. Fer un do a algú.
- Qualitat natural. Do de gents, do de llengües…
- Forma fossilitzada en l'expressió "Déu n'hi do", procedent del verb "donar".

re (segona nota de l'escala musical diatònica)
- Variant de "res". No he entès re.
- Símbol químic del reni. S'escriu amb majúscula inicial: Re.

mi (tercera nota de l'escala musical diatònica)
- Forma corresponent al pronom de primera persona jo quan forma part d'un grup preposicional. Anaven amb mi.
- Dotzena lletra de l'alfabet grec (µ).

fa (quarta nota de l'escala musical diatònica)
- Tercera persona singular del verb "fer". Fa mal temps.

sol (cinquena nota de l'escala musical diatònica)
- Estel al voltant del qual gira la Terra. La llum del sol.
- Sense companyia, sense ningú més. Viu sol.
- Tercera persona singular del verb "soler". Sol anar-hi cada dia.
- Superfície del terreny o d'altra cosa sobre la qual es camina. S'escriu amb accent greu: "sòl". Un sòl relliscós.

la (sisena nota de l'escala musical diatònica)
- Forma femenina singular de l'article definit. La seva mare. La unió fa la força.
- En registres informals, forma que s'anteposa als noms propis de dona. La Teresa, la Mercè Rodoreda.
- Acusatiu femení del pronom de tercera persona "ella". La veig cada dia. Dóna-me-la.
- Base buida que forma part d'algunes expressions: passar-se-la bé, vessar-la, cagar-la, dinyar-la, palmar-la, qui la fa la paga, la sap molt llarga, anar a la seva, fer la seva…
- Acompanyant una forma toponímica, significa "a la manera de": anar-se'n a la francesa, acomiadar-se a la madrilenya, macarrons a la bolonyesa…
- Element que forma part d'algunes locucions adverbials de manera: a la gatzoneta, a la babalà…
- Denominació vulgar pronominalitzada per "penis" o "titola": la té molt llarga, pelar-se-la, me la tallo, agafar-se-la amb paper de fumar…
- Símbol químic del lantani. S'escriu amb majúscula inicial: La.

si (setena nota de l'escala musical diatònica)
- Conjunció que introdueix una condició. Si estudies aprovaràs; si no, suspendràs.
- Forma corresponent al pronom reflexiu o recíproc de tercera persona quan forma part d'un grup preposicional. Ell parla sempre de si mateix. Està fora de si.
- Terme genèric per designar una cavitat o la part interna d'alguna cosa. El si frontal. El si matern. En el si de la comissió.
- Partícula que expressa una afirmació. S'escriu amb accent: Em va dir que sí. Li va donar el sí.
- Símbol químic del silici. S'escriu amb majúscula inicial: Si.

Avui em permeto la llicència d'acabar l'article amb la meva signatura musical.

Presento aquest mes la setena sèrie de "frases absurdes", acompanyades, com sempre, d'un breu comentari final.

(56) L'increment de públic al Pavelló de la Penya ha sigut cap a dalt (President del DKV Joventut, Catalunya Ràdio, 8.10.2007).
(57) L'anglès és molt fluix. Aquí tenim un nivell molt mínim (Un professor, Avui, 10.10.2007).
(58) En alguns països la lluita per la supervivència és el pa de cada dia (Xavier Solà, Catalunya Ràdio, 28.10.2007).
(59) És una situació supersurrealista (Sentit al Departament d'Educació, 30.10.2007).
(60) Va intervenir evitant que no arribés la pilota al jugador (Barça TV, 30.10.2007).
(61) El cadàver corresponia a un home d'uns 49 anys (TV3, "La zona fosca", 30.10.2007).
(62) El temps farà un canvi de 360 graus (Francesc Mauri, Catalunya Ràdio, 20.11.2007).
(63) El 55% dels pares tenen feina per arribar a final de mes (Júlia Otero, TV3, "No em ratllis!", 21.11.2007).
(64) Després de l'incendi a l'hospital, tots els malalts estan bé de salut (Gerent de l'Hospital de Can Ruti, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).

A la frase (56) és evident que un increment no pot ser mai negatiu, és a dir, sempre ha de ser "cap a dalt".
"Mínim" és un adjectiu en grau superlatiu que, com a tal, no admet modificadors quantitatius. Així, no podem dir "poc mínim" o "bastant mínim". La forma correcta en aquest cas seria "molt baix" o "baixíssim" o "molt pobre"... (57).

De vegades diem o escrivim frases que inclouen expressions d'ús habitual però que poden esdevenir totalment inadequades en el context en què apareixen. És el cas de (58), en què es parla de "la lluita per la supervivència" i, per tant, de la fam. En aquesta frase és totalment improcedent i fins i tot ofensiu fer servir una expressió com "el pa de cada dia".

L'adjectiu "surrealista" prové del francès surréaliste, que inclou el prefix sur. Contràriament a una interpretació bastant estesa, aquest prefix no significa "sota" sinó "sobre", de manera que el moviment surrealista, anomenat també "superrealista" o "suprarealista", no es refereix a una idea d'inferioritat sinó de superioritat. És per això que la frase (59) designa pròpiament una situació que està "doblement" per damunt de la realitat.

Malgrat el que es pugui deduir d'una lectura ràpida de la frase (60), el que diu realment és que la pilota va arribar al jugador.

Si ens referim a l'edat d'una persona desconeguda, acostumem a arrodonir entorn del número 0 o del número 5. És curiós que a la frase (61) algú s'atreveixi a precisar que la persona tenia"uns 49 anys".

Quan fem mitja volta o quan volem significar que una situació ha canviat del tot, afirmem que s'ha produït un gir de 180 graus (º). Si el gir és de 360º vol dir que hem fet una volta sencera i que tornem a estar en el punt inicial. En el cas de (62), tot fa pensar que es referia a un canvi de 180º.

A (63) tornem a veure una mostra de frase ambigua. És una frase que admet dues interpretacions, però que en aquest cas són diametralment oposades. En català, l'expressió "tenir feina" pot significar tant que la persona està ocupada laboralment i que, per tant, potser no té gaires problemes econòmics, com justament el contrari: que té dificultats per arribar a final de mes. Pel context de la frase hem de deduir que aquí la interpretació correcta és la segona.

La frase (64) ens dóna la solució per reduir la despesa sanitària i millorar la qualitat de vida: cremar tots els hospitals.

La llengua és una eina que ens permet expressar, oralment o per escrit, el nostre pensament. En general acostuma a ser així, però la llengua disposa també d’uns mecanismes que paradoxalment, ens permeten expressar pensaments o descriure accions que són habituals en la nostra vida quotidiana però que no es corresponen amb la realitat, tot i que els parlants hem convingut a donar-los per bons.

Aquest fenomen es dóna per exemple amb l’adverbi ara, que significa “en aquest moment”, però en segons quins contextos significa justament el contrari, és a dir, “després”. És el que passa en l’expressió que dóna títol a aquest article: “Fins ara”. Emprada com a fórmula de comiat, vol dir realment “fins després” o “fins d’aquí a una estona”.

Això també s’esdevé amb alguns verbs d’acció, per remarcar que dintre de pocs moments tindrà lloc l’acció contrària. Si comencem a pujar unes escales amb la intenció de baixar de seguida, acostumem a dir “ara baixo” en comptes de dir “ara pujo”, que és justament el que estem fent en aquell moment. O “ara vinc” quan comencem a anar-nos-en, o “ara torno” o “ara et truco” quan no estem fent realment cap d’aquestes accions.

Una expressió que cada vegada se sent més és “ens veiem”, per indicar que tard o d’hora ens tornarem a veure. És evident que es tracta d’una expressió espúria, calcada del castellà “nos vemos”.

El verb venir també forma part d’expressions gramaticalment correctes però semànticament absurdes. Són expressions que formen part de l’ús habitual, però que, analitzades amb un cert detall, no es corresponen amb la realitat dels fets. Per exemple, quan diem “la parada que ve” o “el carrer que ve”, no ens estem referint pròpiament a una cosa o situació que ve cap a nosaltres, sinó al contrari: som nosaltres que “anem” cap a aquesta cosa o situació. Si no ens movem de lloc, la parada, el carrer, etc., no vindran mai.

Continuant amb els verbs que en certs contextos expressen significats contraris o no coincidents amb el sentit original, ens trobem per exemple amb el verb matar en expressions com “aquest menjar no mata”, significant que no és gaire bo, que podria ser millor. Però si traiem l’adverbi de negació el resultat és encara pitjor.

Els quantitatius també presenten de vegades incoherències de significat, com per exemple en un dels sentits de l’expressió un tros de. Quan parlem d’“un tros d’home” o d’“un tros de dona” no ens referim a una part trossejada del seu cos, sinó que volem indicar precisament que tenen cossos més aviat corpulents.

Pel que fa als substantius, hi ha mots que amb el pas del temps han anat perdent una bona part del seu significat original i n’hi han afegit de nous, com a resultat d’una extensió semàntica. En són alguns exemples mots com barberia, perruqueria o tintoreria, que encara evoquen barbes, perruques o tints. Un altre exemple curiós d’aquest fenomen és el mot mocador, derivat del substantiu moc. Evidentment, encara usem aquest mot per referir-nos a la peça de roba –o de paper– que es fa servir per treure’s els mocs del nas, però avui dia també es parla de “mocador de coll”, “mocador de seda”, “mocador de fer farcells”... que no tenen res a veure amb el sentit original.

Els adverbis de manera també són susceptibles de rebre modificacions que alteren del tot el seu significat. El cas més flagrant ens el proporciona l’adverbi segurament, que per lògica podríem esperar que signifiqués “d’una manera segura” quan de fet significa tot el contrari: “d’una manera insegura”. Quan afirmem, per exemple, que aquella persona “segurament vindrà”, de fet estem afirmant que no és segur que vingui, que només és probable que vingui...

L’adverbi absolutament significa “d’una manera absoluta”, com per exemple en la frase “Això és absolutament cert”. En canvi, la locució en absolut significa “de cap manera”. Per exemple: “Això és cert? –En absolut”, volent dir que és fals.

Pràcticament és un altre adverbi que s’allunya sovint del seu significat lògic, que és “d’una manera pràctica”. Però el procés evolutiu de la llengua ha fet que arribi a significar també “gairebé”. Per exemple: “Era pràcticament (gairebé) ple.”

Per acabar, vull referir-me a l’adverbi totalment, que es fa servir de vegades per reforçar expressions que ja són prou clares per elles mateixes. Per exemple, una frase que sentim sovint quan estem esperant a l’andana del metro: “Està totalment prohibit baixar a la zona de vies.” Aquest adverbi potser hi afegeix una certa força, però és del tot innecessari, ja que no és possible dir “Està parcialment (gairebé, una mica, bastant, molt...) prohibit baixar a la zona de vies”. Amb un simple “Està prohibit” ja n’hi hauria prou.

I l’article pràcticament s’acaba aquí.

Nota: Una petita reflexió final sobre la relació entre llengua i realitat. Quina resposta hem de donar a la pregunta: “Es pot perdre una agulla imperdible?” La realitat diu que sí, la llengua diu que no.

Les persones ens podem tractar de tres maneres diferents: de tu, de vostè o de vós. Trobar en cada cas la forma adequada de tractament personal és un dels aspectes que planteja més problemes, però no des del punt de vista lingüístic sinó des del punt de vista personal o social. Quan parlem per primera vegada amb una persona, sovint se'ns planteja el dubte de tractar-la de tu o de vostè. De què depèn trobar la forma adequada? Hi ha molts factors que hi intervenen, però sobretot la diferència d'edat, tot i que aquest aspecte és cada vegada menys valorat per les generacions més joves.

Les formes de tractament han anat variant amb el pas dels anys. En el meu cas, per exemple, jo tractava els meus pares de vostè, el meu pare tractava la seva mare de vós i els meus fills em tracten de tu.

Els anglòfons no tenen aquest problema. Amb un simple you ho resolen tot. El problema el tenen els traductors de novel·les o de pel·lícules a l'hora de decidir quan dos personatges que des de l'inici s'han tractat de vós o de vostè arriben a un cert grau de confiança i han d'utilitzar el tu.

El pronom vostè (reducció de "vostra mercè", expressió manllevada al castellà) pot indicar d'entrada una mostra de respecte, de cortesia, de formalitat..., però també pot indicar distanciament. Aquest seria el cas, per exemple, d'una expressió com "Vostè és un imbècil", encara que després vagi acompanyat d'un fals "amb perdó".

El medi publicitari també ha fet servir aquesta forma per expressar no solament respecte sinó també un cert grau d'importància o de superioritat, com per exemple en un anunci recent del Banc Sabadell: "Aquest no és un compte per a tu. És un compte per a vostè."

El pronom vós està avui dia pràcticament en desús. El podem trobar encara en l'àmbit rural a l'hora de tractar els avis o padrins. També el trobem, com a residu fossilitzat, en expressions com "si us plau", "Déu vos guard" o "adéu-siau". A diferència del castellà, també fem servir aquesta forma per adreçar-nos a la divinitat o a personatges que hi estan relacionats. Compareu, per exemple, "Padre nuestro que estás en loscielos..." o "Dios te salve, María...", amb "Pare nostre que esteu en el cel..." o "Déu vos salve, Maria..." .

Aquesta forma és també la que s'ha de fer servir en els escrits que l'Administració adreça al ciutadà. L'ús de vós en el llenguatge administratiu té, entre altres avantatges, el d'evitar la distinció entre homes i dones. Per exemple en l'expressió "saludar-vos" en comptes de "saludar-lo/la".

El pronom tués el més usat avui dia. Denota proximitat, amistat, confiança, familiaritat... amb l'interlocutor. Per exclusió, és la forma que fem servir quan no tractem una persona de vós o de vostè.

El tractament de tu té el seu corresponent verbal: "tutejar" o "tuejar". Això no es dóna en els altres tractaments. No existeixen, de moment, els verbs "vostejar" o "vossejar".

Pel que fa al comportament verbal d'aquests tres pronoms, podem comprovar que el "vós", tot i que s'adreça a una sola persona, demana el verb en plurar, i el "vostè" i el "vostès", tot i que s'adrecen a una segona persona, demanen el verb en tercera persona:
tu                  tens        (2a sing)
vostè            té           (3a sing)
vós               teniu      (2a pl)
vosaltres        teniu       (2a pl)
vostès          tenen     (3a pl)

També demanen el verb en tercera persona del singular tractaments protocol·laris com "Sa Majestat", "Sa Il·lustríssima", "Sa Santedat", etc.

De vegades fem servir el pronom "tu" quan estem parlant de nosaltres mateixos, com si volguéssim expressar una certa impersonalitat. Per exemple, "Si tu vas a comprar t'adones que els productes són cada vegada més cars" o "Quan vas a fora veus que la teva obra és més valorada que aquí". En tots dos casos ens estem referint a un "jo" que no apareix.

En el mateix sentit, el fals pudor d'esmentar explícitament el "jo" fa que utilitzem paràfrasis com "un servidor" o "aquest que escriu" o "aquest que us parla"..., evidentment amb les corresponents formes femenines, si escau.

Que tingueu (o que tinguin) un bon mes de febrer.

(65)De participants, n’hi ha hagut més d’un miler i escaig (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).
(66) L’any 2000 aquesta soprano va obtenir el segon premi. El primer havia quedat desert (Programa de mà de l’Auditori de Barcelona, 21.12.2007).
(67)La baixada de torxes d’aquest vespre-nit tindrà lloc a les set de la tarda (Francesc Mauri, TV3, 26.1.2008).
(68) El senador McCain és un exveterà de Vietnam (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 30.1.2008).
(69)El metge està sobresaturat (Catalunya Ràdio, 12.2.2008).
(70)L’aigua té una importància molt important en l’elaboració del pa (“Tàpies variades”, Catalunya Ràdio, 5.4.2008).
(71)El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit amb èxit (RAC1, 30.3.2009).
(72)Falta un dia perquè demà es posi en marxa el festival (RAC1, 2.4.2009).
(73) Aquesta família es va exiliar a l’estranger (TV3, “Ventdelplà”, 19.4.2009).

(65) “Escaig” significa una fracció que excedeix una quantitat expressada en un nombre rodó. Generalment va precedit de la conjunció i. Molts parlants encara es resisteixen a utilitzar aquest mot i continuen emprant el barbarisme “i pico”. En aquesta frase les formes correctes són “més d’un miler” o bé “un miler i escaig”, però no totes dues alhora.

(66) Vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir aquesta frase en un programa de mà de l’Auditori de Barcelona. De seguida em vaig preguntar si la soprano en qüestió ja l’havia llegit o, pitjor encara, si ella mateixa havia aportat aquesta informació com a “mèrit” en el seu currículum artístic. Quedar segon en un premi no és cap demèrit, però si hi afegeixen que el primer ha quedat desert significa que la soprano no va acabar de convèncer el tribunal, i això no diu gaire a favor d’ella.

(67) En aquesta frase el meteoròleg de TV3 es va fer un petit embolic amb el significat dels mots “tarda”, “vespre” i “nit”. Si l’esdeveniment s’havia de produir a les 19.00 hores d’un dia d’hivern (26 de gener), les denominacions “tarda” i “nit” havien de deixar pas a la més apropiada: “vespre”. En conseqüència, la forma correcta és: “La baixada de torxes tindrà lloc a les set del vespre.”

(68) Ser “veterà” d’una guerra vol dir que l’individu en qüestió hi va participar com a combatent i que avui dia ja està retirat d’aquesta activitat militar. L’expressió “exveterà” no té cap sentit. Si aquest soldat veterà ja és mort, caldria dir que “era (o va ser) un veterà de Vietnam”. Si encara és viu, la forma correcta és “El senador McCain és un veterà de Vietnam”.

(69) Si una persona està saturada a causa de la feina vol dir que ja no pot més, que ja en té prou, que ja ha arribat al límit. Per tant, l’expressió “sobresaturat” és absurda, perquè afegeix un plus innecessari a la forma original. Val a dir, tanmateix, que aquest terme és habitual en física per referir-se a una solució que conté una quantitat del cos dissolt superior a la necessària per saturar-la. En el context de la frase, però, la forma correcta és “El metge està saturat”.

(70) L’absurditat d’aquesta frase ja és prou evident. La forma correcta seria “L’aigua té una gran importància en l’elaboració del pa” o bé “L’aigua és molt important en l’elaboració del pa”. Aquesta mena de frases es produeixen sobretot en el llenguatge oral, que és més espontani i no admet marxa enrere per corregir. En el llenguatge escrit és molt improbable trobar frases com aquesta.

(71) “Reeixir” significa precisament “tenir èxit en alguna cosa”, “triomfar”. Cap als anys seixanta del segle passat es va publicar la versió catalana d’un llibre de l’escriptor francès Michel Quoist que duia per títol Reeixir. A patir d’aquí aquest verb va fer fortuna, sobretot en els medis confessionals, fins al punt que per a algunes persones va esdevenir un autèntic lema de vida. La forma correcta de la frase és, doncs, “El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit” o “... no ha tingut èxit”.

(72) Com a la frase (70), aquesta admet dues solucions: “Falta un dia perquè es posi en marxa el festival” o bé “Demà es posarà en marxa el festival”.

(73) “Exiliar-se” vol dir precisament anar-se’n a viure a l’estranger, generalment en contra de la voluntat pròpia i per motius polítics. La forma correcta és, doncs, “Aquesta família es va exiliar”.

Els gentilicis són els noms (substantius o adjectius) amb què designem les persones, els animals i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Per exemple: un alemany, un gos alemany, un cotxe alemany...

La majoria de gentilicis es formen mitjançant un sufix. Els més habituals en català són:
-à -ana:lleidatà (Lleida), manresà (Manresa), sitgetà (Sitges), val·lisoletà (Valladolid), veneçolà (Veneçuela)...
-enc -enca: blanenc (Blanes), caldenc (Caldetes o Caldes d'Estrac), colomenc (Santa Coloma de Farners), hospitalenc (l'Hospitalet de Llobregat), mont-rogenc (Mont-roig del Camp), flamenc (Flandes), guatemalenc (Guatemala)...
-ès -esa: aranès (Vall d'Aran), montcadès (Montcada i Reixac), torroellès (Torroella de Montgrí), alabès (Àlaba), avilès (Àvila), cordovès (Còrdova), jaquès (Jaca), congolès (Congo)...
-í -ina: camprodoní (Camprodon), granollerí (Granollers), mataroní (Mataró), bilbaí (Bilbao), llemosí (Llemotges)...

Això no obstant, hi ha alguns gentilicis que es formen sense sufix: àrab (Aràbia), croat (Croàcia), gallec (Galícia), grec (Grècia), malgaix (Madagascar), noruec (Noruega), rus (Rússia)...

No cal dir que a Internet es poden trobar els gentilicis de la majoria de pobles, municipis i comarques dels Països Catalans i de les ciutats, països i estats més importants. Això de banda, voldria aportar aquí algunes consideracions que poden ser d'interès:

1. Hi ha gentilicis que presenten una doble forma amb el mateix significat. Per exemple: barceloní o barcelonès (Barcelona), egipci o egipcià (Egipte), pirinenc o pirenaic (Pirineus), targarí o tarreguenc (Tàrrega), salamanquí o salamanquès (Salamanca)... I també hi ha gentilicis que tenen la mateixa arrel però presenten una doble forma amb significats diferents: algerí (de la ciutat d'Alger) o algerià (de l'Estat d'Algèria), israelita (habitant de l'antic Israel) o israelià (natural de l'Estat d'Israel), siri (natural de l'antiga Síria) o sirià (natural del modern Estat de Síria), tunisenc (de la ciutat de Tunis) o tunisià (de l'Estat de Tunísia)...

2. En català distingim entre vallenc (natural de Valls) i vallesà (natural del Vallès). En canvi, no fem cap distinció entre els naturals d'Artés, Artesa de Lleida i Artesa de Segre; tots són artesencs. Des del punt de vista gràfic, hem de tenir en compte que vigatà (de Vic) s'escriu amb -ga- i que berguedà (de Berga) s'escriu amb -gue-.

3. En la nostra cultura, quan parlem d'americà (exèrcit americà, cinema americà, actriu americana...) ens estem referint generalment als Estats Units d'Amèrica (en català EUA, no pas USA) i prescindim del Canadà, Xile, el Brasil, etc. Concretant més, quan parlem de nord-americà també ens referim només als EUA, no pas al Canadà o a Mèxic. La forma pròpia de referir-se a una persona natural dels EUA és estatunidenc i, si és de Nova York, novaiorquès.

4. El gentilici anglès fa referència a Anglaterra, un país que pertany a l'illa de la Gran Bretanya, com Escòcia i Gal·les. En termes polítics, la Gran Bretanya s'anomena també Regne Unit, però en aquest cas inclou Irlanda del Nord. Per extensió, fem servir impròpiament el mot anglès per referir-nos a les persones naturals de la Gran Bretanya. Els naturals de la regió francesa de Bretanya s'anomenen bretons, però els naturals de la Gran Bretanya no són grans bretons sinó simplement britànics.

5. Carioca. Aquest mot es fa servir sobretot en l'àmbit esportiu com a sinònim de brasiler. Així, de fa temps que es parla de selecció carioca, quan de fet aquest adjectiu s'ha d'aplicar només als naturals de la ciutat de Rio de Janeiro. Els que en saben diuen que carioca prové del tupi-guaraní kari (home blanc) i oca (casa), és a dir, carioca és "la casa de l'home blanc".

6. Una curiositat final. En català anomenem sards els naturals de l'illa de Sardenya, illa que en castellà s'anomena Cerdeña. El gentilici en aquesta llengua és sardo, però em sembla que aquí falla alguna cosa. No hauria de ser cerdo? Coses de la llengua.

Nota: El meu cosí és de Tremp.

No sé si l'expresident de Catalunya, José Montilla, ha anat mai a la Vall d'Aran. Suposo que sí. Probablement hi devia anar alguna vegada per saludar el rei Joan Carles I mentre aquest passava unes llargues però merescudes vacances d'hivern a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.

A partir del títol i del paràgraf anterior ja es pot deduir quin és el tema de l'article d'aquest mes: la forma lingüística que hem d'utilitzar quan ens referim a noms de persona (antropònims) o a noms de lloc (topònims).

Antropònims

Totes les persones tenim un nom propi, que ens identifica en alguns ambients però que no ens singularitza, ja que el compartim amb moltes altres persones. Hi ha centenars de Carles, Joans, Jordis, Tereses, Pilars, Carmes... Són noms que ens van posar quan vam néixer i amb els quals hem de conviure tota la vida, ens agradin o no. Aquests noms (anomenats també noms "de pila", per la pila baptismal) els posaven antigament els padrins del bateig, sense tenir en compte l'opinió dels pares, que sovint no coincidia.

Aquesta era la norma general, però hi havia el problema del nom i el cognom dels nadons que havien estat abandonats o bé els havien dipositat en un torn d'una casa de beneficència. En aquests casos, el capellà que els batejava els posava el seu propi nom o el nom del santoral del dia o el nom que se li acudia en aquell moment. Pel que fa al cognom, en aquests casos el més habitual en castellà era Expósito, perquè el nadó havia estat "exposat" per si alguna persona el volia acollir. Aquest cognom té també la seva equivalència en català: Deulofeu ("Déu lo féu", és a dir, "Déu el va fer").

Generalment els noms propis mantenen la seva forma original, tant si són personatges històrics com actuals. Així, per exemple: William Shakespeare, Karl Marx, Jules Verne, Johann Sebastian Bach... I també Jordi Pujol, José Montilla, Felipe González, Pau Gasol... A propòsit d'això, ha fet fortuna la frase del polític Josep-Lluís Carod-Rovira: "Jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular".

Aquesta norma general té, però, algunes excepcions, com per exemple els noms dels papes (Pius XII, Joan Pau II, Benet XVI...) o els de persones relacionades amb la reialesa (Pere III, Alfons el Magnànim, Felip V, Joana la Boja, Felip el Bell, Enric VIII, Joan Carles I...).

Topònims

Així com en els antropònims la norma és mantenir la forma original, en els topònims de fora de l'àmbit lingüístic català seguim un criteri que es basa en la forma tradicional catalana d'anomenar el lloc en qüestió.

Hi ha topònims de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en català, com Còrdova, Cadis, Osca, Terol, Saragossa, Estrasburg, Londres, Munic, Moscou, l'Havana, Nova York... N'hi ha d'altres, però, que no tenen forma catalana, com Burgos, Ciudad Real, Badajoz, Albacete, Huelva, Buenos Aires, San Francisco...

En les poblacions de la Catalunya del Nord els noms oficials són els francesos, però encara es mantenen les denominacions populars: la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame), Montlluís (Mont-Louis), Prada (Prades), Perpinyà (Perpìgnan)...

Fa uns quants anys es va posar en qüestió la denominació castellana de les ciutats de Girona i Lleida. En castellà sempre n'han dit Gerona i Lérida, i no hi ha cap raó lingüística que obligui al canvi. De la mateixa manera que nosaltres diem Osca, Saragossa o Lleó pels motius que acabem de veure, no hem d'entrar a discutir com volen anomenar en castellà aquestes dues capitals catalanes.

Aplicant el mateix criteri, en un text en català considero absurd escriure la Val d'Aran o Vielha (formes occitanes), ja que les denominacions catalanes tradicionals són la Vall d'Aran i Viella.

Acabo l'article amb una anècdota divertida i lamentable alhora. Un cop acabada la guerra civil espanyola (1939), els militars franquistes tenien, entre altres funcions, la d'esborrar qualsevol rastre de llengües que no fossin l'espanyola. Al Berguedà hi ha un serrat anomenat dels Tres Hereus. El militar encarregat dels afers de traducció, que devia presumir de saber francès, va liquidar el tema traduint-ho per "Pico de los Muy Felices". En donen fe els mapes de l'editorial Alpina d'aquella època.

I tots tan feliços.

Escric aquest article arran dels comentaris que va suscitar el del mes passat al portal e-Catalunya, comentaris que qüestionaven els criteris que jo havia exposat pel que fa als topònims. En concret els dos comentaris apel·laven al "respecte" que calia tenir envers les denominacions de lloc originals.

Cito textualment: "Respecte màxim a la identitat i a la denominació que cada col·lectiu es dóna a si mateix." "És una prova de respecte que ens devem els uns als altres. I les normes lingüístiques s'han de fer amb coneixement científic, funcionalitat i respecte actiu." I el segon comentari: "...una manca de respecte i consideració, el mateix respecte i consideració que demanem per a nosaltres i la nostra llengua."

En la meva resposta a aquests comentaris ja vaig manifestar el desacord amb les seves opinions, però he comprovat darrerament que aquests mateixos arguments de respecte són defensats per persones que em són properes. Intentaré, doncs, argumentar-ho.

En lingüística, un exònimés un "topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat". Aquesta és la definició que en dóna el Gran diccionari de la llengua catalana. Totes les llengües tenen exònims, i ningú no se'n fa creus ni ho considera una falta de respecte. N'és un exemple ben clar la denominació oficial del nostre país, Catalunya, que en francès es diu i s'escriu Catalogne, en anglès Catalonia, en italià Catalugna, en alemany Katalonien i en espanyol Cataluña. I tothom ?o gairebé tothom? ho troba normal.

En l'article del mes passat ja posava uns quants exemples d'exònims catalans: Saragossa, Osca, Londres, París, Nova York... i ara hi afegeixo Llorca. Si apliquéssim el criteri del respecte, ens veuríem obligats a dir i a escriure Zaragoza, Huesca, London, Paris, New York... i també München, Köln, Ni Dilli, Mumbaï, Deutschland, Österreich, Wien... i, per acabar-ho d'adobar, Compromís de Caspe o Canal de la Manche.

I com n'hem de dir de la ciutat de Milà? Milano (italià) o Milan (llombard)? I de la ciutat d'Aquisgrà? Aix-la-Chapelle (francès) o Aachen (alemany)? De la ciutat d'Anvers, en holandès en diuen Antwerpen i en castellà, Amberes. I ningú no se'n fa cap problema.

Anant una mica més enllà i apel·lant a aquest principi del respecte, es podria arribar a l'extrem de dir que "molts catalans es van exiliar a Méjico" o que "molts espanyols van anar a treballar a Deutschland" o que "Zaragoza és la capital d'Aragón". Sisplau!, que diria el doctor Joan Solà.

Crec que és un error considerar que l'ús d'un exònim constitueix una falta de respecte envers la forma original d'una llengua i, en conseqüència, envers les persones o els pobles on es parla. Més aviat crec tot el contrari: l'ús d'un exònim hauria de representar per a la llengua d'origen el reconeixement del fet que una altra llengua o un altre país, per història, per tradició, per prestigi..., ha encunyat una forma pròpia que reconeix aquesta realitat.

A més del terme exònim, en lingüística es parla també d'endònim, que es refereix a un topònim en la llengua pròpia del lloc o ètnia. Així, per exemple, Lorca, Zaragoza o Huesca són endònims del castellà, mentre que Lleida, Girona o Terrassa ho són del català.

M'ha semblat que seria il·lustratiu veure i comparar alguns endònims i exònims de diversos països i ciutats. En cada cas la negreta indica l'endònim corresponent:

*Català*	*Castellà*	*Francès*	*Anglès*	*Italià*
Catalunya	Cataluña	Catalogne	Catalonia	Catalugna
Barcelona	Barcelona	Barcelone	Barcelona	Barcellona
Espanya	España	Espagne	Spain	Spagna
Gran Bretanya	Gran Bretaña	Grande-Bretagne	Great Britain	Gran Bretagna
Regne Unit	Reino Unido	Royaume-Uni	United Kingdom	Regno Unito
França	Francia	France	France	Francia
Alemanya	Alemania	Allemagne	Germany	Germania
Londres	Londres	Londres	London	Londra
París	París	Paris	Paris	Parigi
Nova York	Nueva York	New York	New York	New York

I una última reflexió. Sigui quina sigui la postura de cadascú, el que no podem escriure, per simple coherència, és Lorca (Múrcia). Això desmunta tota l'argumentació.

Per si us pot ser d'interès, adjunto aquí un parell de referències sobre aquest tema:

(74) Deu anys després de la matança de l'Institut Columbine la venda d'armes s'ha disparat (RAC1, 20.4.2009).

(75) Els nens nouvinguts, que no dominen el llenguatge, llògicament no formaran part de l'estadística (Membre del Consell Superior d'Avaluació, RAC1, 21.4.2009).

(76) Salou estrena nou alcalde (Titular del diari gratuït "Què!", 23.4.2009).

(77) Ens falten tres punts per aconseguir la salvació d'una forma matemàticament matemàtica (Entrenador del club de futbol Betis, RAC1, 26.4.2009).

(78) Esgotaríem els adjectius qualificatius per descriure el que ahir es va veure al Santiago Bernabéu, però jo em quedo amb un per damunt de tots: "Personalitat" (Diari "Sport", 3.5.2009).

(79) No hi ha gairebé ningú banyant-se dins l'aigua (Periodista de TV3, 3.5.2009).

(80) Un home mata la seva sogra a Castelló mentre dormia (Diari "El Mundo", 17.5.2009).

(81) Procurarem endinsar-nos dins aquesta sala d'espera (RAC1, 27.5.2009).

(82) Sembla que aquest equip sempre està en crisi permanent (COPE, 1.6.2009).

"Armes i "disparar" pertanyen al mateix camp semàntic, és a dir, al mateix grup de significats, però en la frase (74) el que es dispara no és l'arma sinó la venda. En aquest cas, després de la matança d'estudiants, potser hauria estat més apropiat fer servir un altre verb, com per exemple "augmentar" o "créixer".

(75) A mi també em sembla "llògica" aquesta decisió, que hauria d'incloure el mateix autor de la frase, que demostra que no domina el llenguatge.

No es pot estrenar res que no sigui nou, tant si es tracta d'un vestit com si es tracta d'un alcalde (76). La frase correcta és, doncs, "Salou estrena alcalde" o bé "Salou té un nou alcalde".

A (77) l'adverbi "matemàticament" és redundant, ja que no hi afegeix cap informació.

La frase (78) és rodona, contundent, però té un petit defecte. Resulta que el mot "personalitat"no és un adjectiu qualificatiu sinó un substantiu.

(79) Jo diria que no hi ha ningú que hagi aconseguit mai banyar-se fora de l'aigua. Com diuen al programa "Polònia", si fos veritat seria el rècord Guinness.

La interpretació correcta de la frase (80) és que qui dormia era la sogra, no pas l'home. Aquesta segona interpretació és del tot impossible, ja que ningú no ha somiat mai que matava la sogra...

(81) Quan una persona "s'endinsa" ho fa "dins" algun lloc. La frase correcta és, doncs, "endinsar-nos en aquesta sala" o bé "entrar en aquesta sala".

(82) L'adverbi de temps "sempre" ja porta implícit el significat de "permanència". La forma correcta d'aquesta frase és, doncs, "aquest equip sempre està en crisi" o bé "aquest equip està en crisi permanent".

Bon estiu!

Em va tocar fer la mili a Saragossa. No hi vaig aprendre gaires coses, però en recordo dues de curioses. La primera, que als catalans ens deien polacos (d'aquí ve el títol del programa televisiu "Polònia"), i la segona, que del bistec rus i de l'ensalada russa els militars en deien filete imperial i ensaladilla nacional, respectivament. El general Franco encara respirava.

Durant aquells anys de dictadura, parlar de Rússia o del comunisme era com parlar del dimoni. En l'àmbit laboral, la censura va convertir el dia 1 de maig (Dia del Treball o del Treballador) en Festividad de San José artesano i, uns quants anys més tard, en Festividad de San Joséobrero. I de la vaga, totalment prohibida, en deien conflicto laboral.

Segurament va ser a partir d'aquí que va néixer el meu interès pels mots tabú i pels eufemismes. El diccionari defineix el mot tabú com un mot que es considera impropi d'emprar en públic o d'escriure per raons religioses, de superstició, de gust social, etc. I un eufemismeés un mot o locució d'expressió suau, atenuada, en lloc d'un de dur, inconvenient o desplaent. Generalment un eufemisme és la conseqüència d'un mot tabú. Però un mot tabú pot originar també un mot de nivell semàntic més baix, anomenat vulgarisme o col·loquialisme, és a dir, un mot vulgar, col·loquial, groller o malsonant.

Un exemple paradigmàtic de mot tabú havia estat fins ara el mot "càncer", amb l'eufemisme "mal lleig". I de les persones que es moren d'aquest mal encara es diu que s'han mort "després d'una llarga malaltia".

La vellesa també origina eufemismes, com "la tercera edat", i de les persones velles en diem "avis", tinguin néts o no. Així, hi ha "residències de la tercera edat" (i no "residències de vells") o "casals d'avis" (i no "casals de vells"). En aquest cas també parlem de "la gent gran". Posats a dir-ho tot, sovint també fem servir el cultisme "geriàtric".

Les expressions "centre penitenciari", "invident" o "disminuït psíquic" són eufemismes de "presó", "cec" o "subnormal", respectivament.

De vegades la tria d'una expressió respon a criteris sociopolítics. N'és un exemple la denominació diferent que rep una edificació provisional per a usos educatius. Els sindicats i els pares afectats en diuen "barracons", mentre que l'Administració en diu "mòduls prefabricats". Tot depèn del color del vidre amb què observem la realitat.

En el camp laboral ens trobem també amb un exemple d'eufemisme ben curiós: "piquet informatiu". És indecent que els sindicats encara facin servir impunement aquesta expressió quan tothom sap, i ells els primers, que són piquets coactius i agressius. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tenim, finalment, els eufemismes interjeccionals. Són mots que fem servir com a exclamació per evitar de pronunciar un mot que es considera poc adequat en segons quins contextos. Vegem-ne un parell d'exemples:
- "hòstia!". Aquest mot se substitueix sovint pels eufemismes "hosti", "òndia", "ondi", "ostres", "ospa"...
- "carall!". El carall és una de les moltes maneres d'anomenar el membre viril. Això ha donat origen a expressions com "carai", "caram", "carat", "caratxos"... (i també al castellanisme caramba).

Hi ha alguns fets o circumstàncies a la vida que propicien la creació de mots tabú i, per tant, d'eufemismes o de vulgarismes. Vegem-ne cinc exemples:

1. La mort

En la nostra cultura la mort és un fet que comporta misteri, por, incomprensió, desesperació... i que sovint va lligat amb el que s'anomena "el més enllà".

Aquest sentit de transcendència dóna lloc a la majoria d'eufemismes. La mort és entesa com un traspàs, un viatge, un somni, i per tant són habituals expressions com "dorm el son etern", "descansa en pau (en la pau eterna, en la pau del Senyor...)", "ha tornat a la casa del Pare", "ha deixat aquesta vall de llàgrimes", "ha passat a millor vida", "ha lliurat l'ànima a Déu"...

"Difunt" i "defunció" són els eufemismes habituals per designar la persona (el mort) i el fet (la mort). La defunció s'anomena també "òbit", "decés", "trànsit", "traspàs"... I morir-se també es pot anomenar "finar", "expirar", "transir", "perir", "sucumbir", "fer el darrer alè", "deixar d'existir"...

Aquest concepte també ha originat els corresponents vulgarismes o col·loquialismes: "dinyar-la", "palmar-la", "anar al canyet", "anar-se'n al calaix"," "anar-se'n a l'altre barri", "fer l'ànec"...

2. El part

Un acte tan natural com parir s'ha vist impregnat d'un cert pudor a l'hora de referir-s'hi. Segurament no és aliè a aquest fet el lloc concret de l'anatomia femenina on es produeix el part, lloc que és una font inesgotable d'eufemismes i de vulgarismes.

"Parir" ha donat lloc a eufemismes com "donar a llum", "infantar", "deslliurar"... i a insults contundents, com "malparit", "la mare que et va parir" o, més suau, "la mare que et va matricular".

Aquesta prevenció a esmentar el mot tabú no es dóna, evidentment, quan ens referim als animals. A ningú no se li acudiria de dir que una vaca, una euga o una truja han donat a llum o han infantat, quan l'animal l'únic que ha fet és parir.

La prevenció en aquest tema ja comença fins i tot abans del part, en el temps de l'embaràs. El més normal és dir que una dona està "embarassada", però també sentim a dir, en un nivell més culte, que està "encinta", "gràvida", "en estat" o "en estat de bona esperança". En un nivell estàndard, el terme més habitual és "prenyada" o "prenys".

(Continuarà...)

3. La menstruació

Un fet tan natural com aquest ha esdevingut un tema vergonyós en algunes societats, fins i tot en la nostra. La menstruació, anomenada també “la regla”, ha originat eufemismes com “els dies”, “la setmana”, “el mes”, “el període”... I també alguns col·loquialismes, com “la mala setmana”, “allò”, “la cosa”, “els dies dolents”, “la tia Maria”...

Lligat amb aquest tema hi ha els productes que serveixen per absorbir el fluix sanguini de la menstruació. Aquests productes reben el nom genèric de compreses (extravaginals) o tampons (intravaginals). En aquest darrer cas, el nom d’una marca comercial ha esdevingut la denominació popular d’aquest objecte: “tàmpax”.

(Aquest procés de convertir marques comercials en noms comuns ha donat lloc a noms tan corrents avui dia com “aspirina*”, “cel·lo*”, “clínex”, “coca-cola”, “colacao”, “galeta maria*”, “gilet”, “maizena*”, “minipímer”, “pladur”, “pòrtland*”, “pòstit”, “réflex”, “ròtring”, “típex”, “tirites”, “túrmix”, “uralita*”, “velcro*”..., alguns dels quals, els marcats amb asterisc, ja han estat inclosos al Gran Diccionari de la Llengua Catalana.)

4. L’embriaguesa

“Borratxo” (o “borratxa”) és la denominació que rep habitualment una persona que té les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol en quantitats desmesurades. El mot culte que s’aplica per qualificar aquesta persona és “embriac” (o “embriaga”) i també “ebri” (o “èbria”). Si aquest fet es produeix habitualment fins al punt de crear addicció, aleshores parlem d’una persona alcohòlica, que pateix alcoholisme o etilisme, i que requereix un tractament terapèutic.

Hi ha moltes expressions populars per designar la situació d’una persona que es troba en estat etílic o d’embriaguesa: “anar begut”, “anar content”, “entrompar-se”,“agafar una trompa”, “agafar una merda”, “anar a la vela”, “estar gat”, “anar pet”, “anar torrat”... I la borratxera també es coneix amb els noms de “mantellina”, “mona”, “paperina”, “pítima”, “turca”...

A propòsit d’aquest tema, és molt curiosa la distinció que fem habitualment entre alguns significats dels verbs “beure” i “menjar”. Sembla que siguin dues accions paral·leles, lingüísticament comparables, però en alguns casos tenen connotacions ben diferents. Si afirmem, per exemple, que “aquella persona beu”, la frase ja porta implícit l’adverbi “excessivament”, i deduïm que és alcohòlica. Però si diem que “aquella persona menja” no descobrim res de nou, si no és que hi afegim els adverbis “poc”, “molt” o “massa”. Passa a l’inrevés en la frase negativa. Si diem que “aquella persona no beu” estem afirmant que és abstèmia, mentre que si diem que “no menja” o que “ha deixat de menjar” estem insinuant que està malalta, que s’està morint de gana o bé que s’ha declarat en vaga de fam.

5. Necessitats fisiològiques

Menjar, beure, dormir, orinar i defecar són necessitats fisiològiques a les quals ningú no es pot sostreure, si no és que pateix alguna alteració física. D’aquestes cinc, les dues últimes són les que ofereixen més possibilitats d’originar eufemismes i col·loquialismes.

“Orinar” té l’equivalent col·loquial “pixar”, però també pot rebre altres denominacions: “fer un pipí”, “fer un pis”, “fer un riu”... I també, “canviar l’aigua de les olives” o “mudar l’aigua del canari”. Hi ha l’expressió figurada “pixar-se de riure”, que sovint respon a la realitat. Del recipient que recull els orins en diem “orinal” o, més popularment, “gibrelleta”. Si el lloc destinat a orinar és d’ús públic s’anomena “orinador” o “urinari”.

“Defecar” té com a sinònim “evacuar”, però el mot més utilitzat popularment és “cagar”, que també té els seus eufemismes: “anar de ventre”, “anar de cos”, “fer de ventre”, “fer les necessitats”, “fer les seves feines”... L’expressió corresponent a “pixar-se de riure” és, en aquest cas, “cagar-se de por”.

L’excrement que s’expel·leix cada vegada que s’evacua el ventre rep el nom popular de “merda”, denominació que figura en una llarga llista d’expressions: “anar-se’n a la merda”, “engegar a la merda”, “quina merda!”, “això és una merda”, “a tota merda”, “ser cul i merda”, “haver trepitjat merda”, “fer el merda”...

Aquest excrement pot rebre noms diferents segons la forma, la grandària, la solidesa... Així, es pot parlar de “cagarro”, “tifa”, “tifarada”, “cagarines” (o “cagarrines”)... I l’autor de l’excrement és un “caganer”, que ha esdevingut una figura molt popular ens els pessebres nadalencs de Catalunya i el País Valencià.

El lloc on es dipositen habitualment –i cívicament– els excrements pot rebre també diverses denominacions. En segons quins contextos socials o, fins i tot, familiars, quan una persona té aquestes necessitats fisiològiques l’expressió més natural és: “Vaig un moment al lavabo”, amb la seguretat que ningú no li preguntarà què hi va a fer.

La denominació popular per designar aquest lloc és “vàter” (de l’anglès water-closet), que de mica en mica va substituint l’antiga “comuna” o “lloc excusat”. Com a termes eufemístics d’aquest lloc hi ha també el “bany”, el “lavabo”, el “servei” (o els “serveis”) o l’“inodor”, terme no admès pel DIEC2 però que el GDLC defineix com “tassa de vàter proveïda de sifó”. Com a termes vulgars tenim la “caganera” o la “cagadora”.

Ja per acabar, vull fer esment de dues expressions que eren habituals en la meva família i segurament també en altres famílies catalanes fins als anys cinquanta o seixanta del segle passat: “anar al cent” i “anar a can Felip”, que es feien servir indistintament com a sinònims de “anar al vàter”. Més tard vaig deduir que es referien –respectivament i despectivament– a dues posicions polítiques enfrontades al començament del segle XVIII, en l’anomenada guerra de Successió: els austriacistes, partidaris del Consell de Cent, i els borbònics, partidaris de Felip V. Des d’un punt de vista lingüístic, és extraordinari que aquestes expressions populars s’hagin conservat tant de temps. No sé si encara són vives.

L’article del mes vinent tractarà encara de mots tabú, d’eufemismes i de col·loquialismes, però referits específicament a una part molt concreta de l’anatomia humana.

Quan el Barça va guanyar la lliga de futbol 2010-2011 els jugadors ho van celebrar lluint al dors de la samarreta la imatge de dos pebrots, un de blau i un de grana. Potser fora de l'àmbit català no van entendre de què anava la cosa, o potser els importava dos pimientos. El cas és que en català els pebrots tenen una clara connotació sexual, com a sinònim vulgar dels testicles. L'expressió més habitual en aquests casos és 'amb dos collons', com si les victòries futbolístiques es deguessin sobretot a la testosterona dels jugadors.

Els òrgans sexuals, tant els masculins com els femenins, originen un gran nombre d'eufemismes i de vulgarismes. A més, donen lloc a molts acudits, denominats popularment 'acudits verds', aquells que no es poden explicar en presència de menors... o de 'senyores'.

Òrgans sexuals masculins
Com tothom sap, els òrgans sexuals masculins es componen d'un penis i dos testicles. Aquestes són les denominacions pròpies, però no són les més habituals. El penis és anomenat també 'fal·lus' o 'verga' i, eufemísticament, 'membre viril' o simplement 'membre'. Esclar que té també molts sinònims col·loquials. Alguns d'aquests mots pertanyen al gènere masculí, com 'carall', 'melindro', 'pardal', 'piu', 'rave'..., però curiosament també n'hi ha del gènere femení: 'cigala', 'cuca', 'fava', 'piula', 'pixa', 'quirra', 'tita', 'titola'... i el més habitual: 'polla', que precisament és un castellanisme no admès per cap diccionari català.

En relació amb aquest tema hi ha una sèrie d'accions o de situacions que tenen el penis com a protagonista. Són accions o situacions com 'trempar' o 'tenir trempera' (tenir una erecció), 'pelar-se-la' (masturbar-se), 'mamar-la' (fer una fel·lació)...

L'Institut d'Estudis Catalans defineix el mot 'cigaló' com una beguda calenta a base de cafè i licor, especialment conyac o anís, beguda que en alguns indrets anomenen 'rebentat' o 'perfumat'. Aquest mot és el diminutiu de 'cigala' (en l'accepció de membre viril) i té el seu equivalent castellà 'carajo', amb el seu diminutiu 'carajillo'. És molt probable, doncs, la procedència castellana de 'cigaló', sense descartar altres etimologies més rocambolesques.

(Em sembla pertinent fer aquí un petit incís de caire literari. L'escriptor Quim Monzó va publicar fa uns quants anys un llibre titulat La magnitud de la tragèdia. L'obra tracta del priapisme, una alteració física que té a veure amb el tema d'aquest article.)

Els testicles també tenen els seus corresponents eufemismes, com 'els atributs', 'les vergonyes', 'les parts'... i els més insubstancials de tots: 'els dallonses' o 'els daixonses'. Tal com hem anat veient fins ara, també en aquest cas hi ha col·loquialismes: 'els ous', 'els pebrots', 'les pilotes'... i el mot estrella: 'els collons'.

Sobre aquesta darrera denominació, vegeu l'enllaç La riquesa del català. (En desconec l'autoria.)

Òrgans sexuals femenins

'Vulva' és la denominació pròpia de la part més externa dels òrgans sexuals femenins. Com en els òrgans masculins, en aquest cas també ens trobem amb sinònims vulgars, com 'parrús', 'tall', 'xona', 'conill', 'patata' o 'figa'. Aquest darrer mot ha originat un verb, 'enfigar-se', que significa sentir una forta atracció sexual per una dona.

Les vores de la vulva s'anomenen 'llavis'. A partir d'aquí, és del tot explicable que una editorial hagi creat un premi i una col·lecció de literatura eròtica amb un títol ben suggestiu: 'La sonrisa vertical'.
L'expressió 'de baix' és la més utilitzada per referir-se eufemísticament a aquesta zona de l'anatomia femenina, sobretot en l'expressió 'operar-se de baix', que es refereix generalment a una intervenció quirúrgica dels òrgans sexuals interns.

Així com en els òrgans masculins el mot més utilitzat és 'collons', en aquest cas el mot estrella per referir-se a la vulva és 'cony', mot que també es fa servir com a exclamació per expressar enuig, admiració, entusiasme, etc., amb els eufemismes 'coi' o 'col' (pronunciats amb 'o' tancada). També disposem de l'expressió 'cony de' com a qualificació despectiva donada a una persona o a una cosa: Què vol, aquest cony de beneit? És un cony d'examen!

El femení 'conya' s'utilitza per expressar situacions o sensacions ben diverses. Així, per exemple, 'fer conya' (fer broma), 'de conya' (molt bé o molt bo), 'quina conya!' (murga, cosa pesada de fer)... Una expressió molt popular és 'ser la conya marinera', per indicar que algú o alguna cosa és excel·lent.
Un castellanisme evident és el mot 'conyàs', que es fa servir per expressar que una persona, cosa o situació són insuportables.

L'estimulació oral dels genitals femenins rep el nom tècnic de 'cunnilinció' (o 'cunnilingus'). Aquesta denominació no té res a veure amb la 'cuniculicultura', que és la cria de conills domèstics.

La unió dels òrgans sexuals masculins i femenins

El verb que correspon a la unió sexual entre homes i dones és 'copular', amb els seus sinònims 'fer el coit', 'fer l'acte sexual', 'fer l'acte', o l'eufemisme per antonomàsia: 'fer l'amor'.

Com a sinònims col·loquials, el més popular és 'follar', però també són expressions habituals 'fotre un clau' o 'fotre un polvo' (castellanisme evident). En els diversos territoris de parla catalana hi podem trobar sinònims com 'cardar', 'boixar', 'pitjar', 'sucar'...

L'inofensiu verb 'dormir' també s'usa eufemísticament com a sinònim de 'tenir relacions sexuals', concretament en les expressions 'dormir junts' o 'dormir amb algú'. Hi ha altres mots o expressions relacionats amb aquest tema que pertanyen a l'àmbit religiós o a l'àmbit legal. Copio les definicions dels diccionaris catalans:

- 'conèixer una dona': En llenguatge bíblic, tenir relació sexual amb ella.
- 'consumar el matrimoni': Efectuar els cònjuges la primera unió carnal.
- 'dèbit conjugal':En moral, segons una concepció contractual del matrimoni, obligació que té cadascun dels cònjuges d'accedir a la justa demanda d'unió carnal per part de l'altre cònjuge.
- 'cometre adulteri': Violar la fidelitat conjugal.
- 'fornicar': Tenir tracte sexual fora del matrimoni.

Quan jo tenia set o vuit anys vaig aprendre el catecisme... en castellà. Recordo que hi havia una pregunta que deia: '¿Cuáles son los enemigos del alma?'Resposta: 'Losenemigos del alma son tres: mundo, demonio y carne.' Tots sabíem qui era el dimoni, però això del món i de la carn no ho acabàvem d'entendre. ¿Com podia ser que la carn, tan bona però tan escassa, fos un enemic de l'ànima? Més endavant vam descobrir que allà on deien 'carn' volien dir 'sexe'. D'aquí prové l'adjectiu 'carnal', en expressions com 'desitjos carnals', 'passions carnals', 'unió carnal', 'pecat carnal'...

Vull fer referència finalment a un nombre de dues xifres: el 69. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 'seixanta-nou' és una 'pràctica sexual consistent en l'estimulació bucal recíproca dels genitals de cadascun dels dos amants'. (El Diccionario de la Lengua Española no en parla.) Per corroborar que aquesta 'pràctica' s'estén més enllà de les nostres fronteres lingüístiques, n'aporto aquí la definició en francès, que, a diferència del català, és una prestigiosa llengua oficial de la Unió Europea:

Position sexuelle composée de deux partenaires couchés tète-bêche, et se faisant simultanément une fellation et un cunnilingus, deux fellations ou deux cunnilingus, selon le cas.

Voilà

(83) La majoria dels menors que passen per la Fiscalia no tornen a reincidir (TV3, 1.6.2009).

(84) Ja està bé de creure en aquesta falsa paròdia que és el bipartidisme (Raül Romeva, RAC1, 2.6.2009).

(85)És un llibre que ja deu estar bastant exhaurit (Sentit en una biblioteca, 11.6.2009).

(86) Hem d'aplicar mesures perquè aquest nen pugui avançar una mica cap endavant (Sentit al Departament d'Ensenyament, 3.7.2009).

(87) Negociar una xifra és complicat però senzill (Miquel Iceta, RAC1, 14.7.2009).

(88) Aquelles dues persones van col·laborar juntes (El matí de Catalunya Ràdio, 16.7.2009).

(89) Nou intent per intentar resoldre la crisi d'Hondures (Telenotícies Migdia, TV3, 18.7.2009).

(90) En això dels 420 euros d'ajuda, el govern hauria de ser més curós i més cuidadós (Tertúlia matinal a RAC1, 20.8.2009).

(91) Albert Rivera demana que s'impedeixi la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt (Avui Digital, 31.8.2009).

(83) "Reincidir" és incórrer per segona vegada en una falta, un delicte, un error. Si hi anteposem el verb "tornar" ja estem parlant d'una tercera vegada. Evidentment, la forma correcta és "no reincideixen" o, en tot cas, "no tornen a delinquir". (Vegeu també la frase 29 a "Frases absurdes 4", de gener de 2010.)

(84) En aquesta frase l'adjectiu "falsa" hi és sobrer. Qui la va pronunciar volia dir realment que el "bipartidisme és una paròdia", no pas una falsa paròdia.

(85) Un llibre està exhaurit o no ho està. El verb "exhaurir" no admet modificadors quantitatius. Una altra cosa és que hi vulguem afegir un adverbi de manera, com "quasi" o "gairebé", que indiquen que l'acció del verb encara no s'ha acomplert del tot: "Aquest llibre està gairebé exhaurit." Per reforçar aquesta idea, hi podríem incloure també l'adverbi "totalment", malgrat que no hi afegeix cap informació rellevant: "Aquest llibre està totalment exhaurit."

(86) Tot el que avança ho fa cap endavant. Així, doncs, la frase correcta és "perquè aquest nen pugui avançar", o també, "perquè aquest nen vagi cap endavant".

(87) Els adjectius "complicat" i "senzill" tenen significats antagònics i, per tant, aquí són incompatibles. O és l'un o és l'altre.

(88) Quan una persona, una entitat, una societat, etc. col·labora amb una altra vol dir que actuen junts. "Col·laborar" significa precisament això: "Treballar (laborar) conjuntament."

(89) El verb "intentar" s'ha colat aquí només per destrossar una frase correcta: "Nou intent per resoldre..."

(90) En aquest frase hi ha dos adjectius que volen dir el mateix, però el primer és correcte i el segon no. Quina necessitat hi ha d'allargar la frase amb un mot incorrecte?

(91) Amb aquesta frase algú podria interpretar que el senyor Albert Rivera, president de Ciudadanos, vol impedir que es faci una consulta que pugui donar com a resultat la independència d'Arenys de Munt. Una bona col·locació dels elements de la frase sembla que s'ajustaria més a la voluntat de l'autor: "Albert Rivera demana que s'impedeixi la consulta d'Arenys de Munt sobre la independència."

Els noms dels dies i dels mesos tenen etimologies molt lligades a divinitats mitològiques, als astres, a emperadors romans o a festivitats religioses. Qualsevol persona mitjanament culta sap que mots com “dimarts” o “divendres” tenen l'origen, respectivament, en els planetes Mart i Venus, que al seu torn reben el nom de Mart (déu de la guerra; d'aquí arts “marcials”) i de Venus (deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat; d'aquí la denominació “mont de Venus”, referida a la regió púbica de la dona, o “malalties venèries”, malalties de transmissió sexual).

1.- Els dies de la setmana

Els noms dels dies tenen l'etimologia següent:

- dilluns: die(s) Lunae, dia de la Lluna
- dimarts: die(s) Martis, dia de Mart

- dimecres: die(s) Mercuri, dia de Mercuri

- dijous: die(s) Jovis, dia de Júpiter
- divendres: die(s) Veneris, dia de Venus
- dissabte: die(s) sabbati, dia del sàbat, del descans
- diumenge: die(s) dominicus, dia dominical, del Senyor

Pot ser interessant comparar aquestes denominacions amb les d'altres llengües:

- castellà: lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado, domingo
- gallec: luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo
- portuguès: segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo
- francès: lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche
- italià: lunedi, martedi, mercoledi, giovedi, venerdi, sabato, domenica
- anglès: Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, Saturday, Sunday
- alemany: Montag, Dienstag, Mittwoch, Donnerstag, Freitag, Samstag, Sonntag

A partir d'aquestes denominacions podem veure que:

- El francès, l'italià, l'anglès i l'alemany afegeixen el sufix “di” (o “day” o “tag”) al nom específic.
- El català és l'única llengua que utilitza la forma “di” com a prefix (“dilluns”, “dimarts”...).
- El castellà i el gallec no utilitzen aquest element ni com a prefix ni com a sufix.
- El portuguès s'allunya totalment d'aquestes denominacions i fa servir el mot “feira”, excepte en el dissabte i el diumenge, en què coincideix amb el gallec i el castellà.

També podem veure que:

- L'anglès i l'alemany escriuen en majúscula les inicials dels dies de la setmana. A més, en aquestes llengües el dissabte i el diumenge fan referència respectivament a Saturn (“Saturday”, “Samstag”) i al Sol (“Sunday”, “Sonntag”).

- En les llengües romàniques el dissabte i el diumenge no es refereixen a astres o a déus sinó al “descans” (del llatí sabbati) i al “Senyor” (del llatí dominicus).

Les abreviatures dels dies en català són: dl., dt., dc., dj., dv., ds., dg.

Alguns dies tenen connotacions especials. Per exemple, el dimarts s'associa sovint a la mala sort, i més si cau en 13. En la cultura anglosaxona, el dia de més mal averany és també el 13, però en aquest cas si cau en divendres.

El dissabte ha estat tradicionalment el dia dedicat a fer la neteja general de la casa, fins al punt que ha donat lloc a l'expressió “fer dissabte” com a sinònim de “netejar”, prescindint del dia en què es fa.

“Endiumenjar” vol dir vestir amb la roba de les festes o donar a alguna cosa l'aspecte que presenta els dies de festa. Lligada amb aquest verb hi ha l'expressió “anar mudat” (o “mudada”) per referir-se a una persona que porta uns vestits més nous o més de festa, precisament perquè aquell dia la persona ha canviat (ha “mudat”) la seva vestimenta habitual.

L'adjectiu “endillunsat” s'aplica a una persona que té mandra de reprendre la feina després d'un dia de festa.

2.- Els mesos de l'any

Els ètims dels mesos són:

generJanuarius (de Janus, déu de les portes)
febrerFebruarius (de Februus, antic déu etrusc)
marçMartius (de Mart, déu de la guerra)
abrilAprilis (d'Apru, deessa etrusca)
maigMaius (de Maia, deessa floral)
junyJunius (de Juno, deessa del matrimoni)
juliolJulius (en honor a Juli Cèsar)
agostAugustus (en honor a August)
setembreSeptember (setè mes, però actualment el novè)
octubreOctober (vuitè mes, però actualment el desè)
novembreNovember (novè mes, però actualment l'onzè)
desembreDecember (desè mes, però actualment el dotzè)

Els mesos de juliol i agost es van introduir posteriorment. D'aquí que la denominació dels quatre últims mesos no coincideixi amb el seu lloc dins el calendari.

El mes de febrer té 29 dies cada quatre anys. En aquests casos parlem d'“any de traspàs”, “any bissextil” o “any bixest”.

Les abreviatures dels mesos en català són: gen., febr., abr., jul., ag., set., oct., nov., des. (Els mesos de març, maig i juny no s'abreugen perquè són mots d'una sola síl·laba.)

En relació amb els mesos, hi ha una colla de sufixos verbals o adjectivals que, a partir del nom, creen nous significats. Per exemple: “febrejar”, “marcejar”, “abrilejar”; “marcenc”, “abrilenc”, “magenc”, “agostenc”; “setembrí”; “octubrer”; “desembral”.

Els adjectius que es refereixen a un mes o a un grup de mesos són: “mensual” (que té lloc cada mes [p.ex. despesa mensual] o que dura un mes [p.ex. abonament mensual]), “bimensual” (que s'esdevé o apareix dues vegades al mes [p.ex. revista bimensual]; és sinònim de “quinzenal”), “bimestral” (que dura dos mesos o que té lloc cada dos mesos), “trimestral” (que dura un trimestre o que té lloc cada tres mesos; la forma “trimensual” no és correcta), “quadrimestral” (que dura un quadrimestre [p.ex. assignatura quadrimestral] o bé que té lloc cada quatre mesos).

3.- Els anys

L'adjectiu que es refereix a l'any és “anual”, amb dos significats: que dura un any (p.ex. un càrrec anual) o que s'esdevé cada any (p.ex. les festes anuals del poble). Disposem també de l'adjectiu “anyal”, que significa que s'esdevé cada any, però que s'aplica especialment a certes festes. Relacionat amb els anys hi ha també el substantiu plural “annals”, que es refereix a una relació d'esdeveniments, per anys, que es publiquen periòdicament.

“Aniversari” és el dia en què es compleixen anys d'algun fet o esdeveniment memorable. “Antany” es refereix a l'any proppassat (p.ex. antany la festa major va ser molt lluïda) o bé en temps passat (p.ex. antany la gent no viatjava tant com ara). “Enguany” significa aquest any.

Cal distingir entre “bianual”, que té lloc dues vegades l'any, i “biennal”, que dura dos anys (p.ex. magistratura biennal) o que es repeteix cada dos anys (p.ex. la Biennal de Venècia). De la mateixa manera, cal distingir entre “plurianual”, que té lloc diverses vegades l'any, i “pluriennal', que té una durada de dos o més anys (p.ex. un pla pluriennal) o que s'esdevé després de diversos anys.

Els mots “bienni”, “trienni”, “quadrienni”, “quinquenni”i “sexenni” es refereixen a un període de dos, tres, quatre, cinc i sis anys, respectivament. Els adjectius corresponents, “biennal”, “triennal”, “quadriennal”, “quinquennal”, “sexennal”, signifiquen que un pla, un programa, un projecte, etc. dura dos (tres, quatre, cinc, sis) anys o que té lloc cada dos (tres, quatre, cinc, sis) anys.

El qualificatiu “quinquagenari” o “quinquagenària” és aplicable a les persones que han complert cinquanta anys i no arriben als seixanta. De la mateixa manera, “sexagenari” (60-69), “septuagenari” (70-79), “octogenari” (80-90), i “nonagenari” (90-99).
...

Entremig d'aquestes denominacions n'hi ha una que acostuma a passar bastant desapercebuda: “lustre”, que és un espai de cinc anys.

El decenniés un període de deu anys. La dècada significa una sèrie de deu, especialment de deu dies o deu anys (p.ex. la primera dècada de juny).

El segle (o “centúria”) és un espai de cent anys. Aquest mot també significa “món”; d'aquí prové “seglar” com a sinònim de laic. L'adjectiu derivat de “segle” és “secular”, que significa que s'esdevé un cop cada segle o que té una durada d'un segle o de més d'un segle (p.ex. una alzina secular). A partir d'aquest adjectiu es formen “multisecular” (que dura molts segles) i “finisecular” (relatiu o pertanyent a la fi d'un segle).

El centenariés el dia o any que fa una centúria o unes quantes centúries d'un esdeveniment. Com a adjectiu significa que té cent anys d'existència (p.ex: un vell centenari, una alzina centenària).

El mil·lenniés un període de mil anys, sinònim del substantiu mil·lenari. Com a adjectiu, “mil·lenari” significa que és de mil anys (p.ex. un edifici mil·lenari).

Dues notes finals:

- Cal distingir entre “anual” (que dura un any o que s'esdevé cada any) i “anal” (relatiu o pertanyent a l'anus).

- De la mateixa manera, hem de distingir entre “lapse” (espai de temps transcorregut) i “lapsus” (error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint).

A la Victòria Peremiquel,

.que ha tingut cura d'aquest blog des del primer dia

Amb gratitud i enyorança

L'arc iris (o arc del cel, o arc de Sant Martí), que s'origina per la reflexió i la refracció dels raigs solars en les gotes de pluja, és format pels set colors de l'espectre solar: vermell (o roig), taronja (o ataronjat), groc, verd, blau, indi (o anyil) i violat. A més d'aquestes denominacions en disposem també d'altres per designar més elements de l'àmplia gamma cromàtica: blanc, negre, gris, rosa, marró, castany, fúcsia, etc.

Els colors també formen part de la nomenclatura d'accidents geogràfics (Mont Blanc, Montnegre, Cap Verd...), de poblacions (Montblanc, Mont-roig, Cap-roig, Aiguablava...), de cognoms (Blanc, Roig, Negre, Gris...), etc.

Els noms dels colors poden tenir significats diversos a partir de l'ús popular o de connotacions culturals. Alguns significats tenen una relació directa amb el color i d'altres no. Vegem-ne uns quants exemples:

1.- Blanc
El color blanc simbolitza la llum, la netedat, la puresa. És el color habitual dels vestits de núvia i també dels batejos i les comunions. Aquest color forma part d'algunes expressions verbals, com "quedar-se en blanc" (equivalent al llatinisme in albis), "ser el blanc de", "passar la nit en blanc", "donar carta blanca", "blanquejar diners". També el trobem com a adjectiu ("bandera blanca", "arma blanca", "marca blanca") i com a substantiu ("el blanc de l'ou", "el blanc de l'ull", "el tràfic de blanques", "tir al blanc").

També parlem d'"un xec en blanc", d'"una pàgina en blanc", quan no hi ha res escrit en el suport de paper. En tipografia, un "blanc" és un espai sense lletres en un escrit. En música, una "nota blanca" equival a la meitat d'una rodona o a dues negres. En literatura, un "vers blanc" és un vers d'una composició poètica que no té rima.

2.- Negre
Així com el color blanc té una connotació positiva, el negre la té negativa. El negre va unit a la mort, a la foscor, a les tenebres. La llengua recull molts exemples d'aquest caràcter negatiu: "bienni negre", "cinema negre", "diner negre", "humor negre", "màgia negra", "mercat negre", "novel·la negra", "ovella negra", "pesta negra"... Aquest color també apareix en algunes expressions verbals: "pagar en negre", "treballar com un negre", "veure-ho tot negre", "veure's negre per...".

El negre és el color característic per manifestar públicament el dolor per la mort d'un familiar. Abans els homes es posaven una cinta negra al barret o a la màniga de l'americana o un botó negre a la solapa. Al Japó, en canvi, el color que representa el dol no és el negre sinó el blanc.

En les arts marcials, el "cinturó negre" és la màxima categoria a què es pot arribar. En música, una "nota negra" equival a la meitat d'una blanca o a la quarta part d'una rodona. En literatura, "un negre" és la persona que fa treballs literaris per a un altre que davant el públic se'n presentarà com a autor.

En la nostra societat, dir "negre" a una persona que realment és de color negre s'interpreta sovint com una mostra de racisme o de xenofòbia. Es considera un insult. És per això que han sorgit eufemismes com "una persona de color" o "un moreno". A propòsit d'aquest darrer mot, la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, és anomenada popularment "la Moreneta", quan el color de la imatge és indefectiblement el negre. En aquest sentit, la Bíblia tampoc no ens hi ajuda gaire, quan en la versió llatina del Càntic dels Càntics, versicle 1:5, afirma: Nigra sum sed formosa ("Sóc negra però bonica").

Del llatí niger (negre) deriven també el verb "denigrar" o el substantiu "nigromància" (màgia negra). En grec, el color negre és mélanos; d'aquí mots com "melanina", "melanoma", "Melanèsia"...

3.- Groc

Generalment el color groc, en contraposició al verd i al vermell, indica precaució. En els semàfors és el color intermediari entre el verd (autorització) i el vermell (prohibició). A les platges, la bandera de color groc indica "bany amb precaució", mentre que el verd indica "bany lliure" i el vermell, "bany prohibit".

En l'àmbit esportiu, especialment en el futbol, la targeta groga és una amonestació prèvia a una targeta vermella (que comporta expulsió del joc). En l'àmbit periodístic es coneix com a "premsa groga" la premsa sensacionalista de baixa qualitat. En termes laborals, un "sindicat groc" és un sindicat controlat per la patronal i que té com a objectiu obstaculitzar l'acció reivindicativa dels sindicats obrers. En el món del teatre es diu que aquest color porta mala sort, ja que Molière duia una bata de color groc quan va morir després d'interpretar la seva obra El malalt imaginari.

4.- Verd
Aquest color té generalment connotacions positives. D'entrada, és el color de l'esperança, i també de la permissivitat ("semàfor verd", "bandera verda"). És també el color que han adoptat els moviments ecologistes. Diem que un fruit és "verd" quan no és madur o no prou madur. També s'aplica en contraposició a "sec", especialment als arbres, a la llenya, als llegums, etc. Aplicat a una persona, indica que encara no ha arribat a la maduresa. El color verd també apareix en àmbits tan insospitats com el sexual; per exemple, "un acudit verd" o "un vell verd".

(Continuarà el mes que ve)

5.- Vermell / roig

Aquests dos mots semblen sinònims, però no ho són del tot. "Vermell" fa referència al color de la sang, mentre que "roig" es refereix més aviat a un vermell amb tendència a groc o a color d'argila. La realitat, però, és que l'ús popular no té en compte aquest matís, sinó que distribueix l'ús dels dos termes en funció del territori. Així, a grans trets, "vermell" és més propi de les illes Balears i de les comarques orientals de Catalunya, mentre que "roig" pertany més aviat a les comarques occidentals, a les Terres de l'Ebre i al País Valencià.

A banda d'aquestes consideracions, el fet és que la llengua estàndard disposa de casos ja consolidats en què utilitza un dels dos termes. Per exemple:

- vermell: "semàfor vermell" (prohibició), "bandera vermella" (prohibició de banyar-se a la platja), "targeta vermella" (en alguns esports comporta l'expulsió del joc)... Aquest color també forma part d'algunes expressions verbals, com "tornar-se (o posar-se) vermell", per indicar que una persona s'enrogeix per vergonya, còlera o algun altre sentiment o emoció.

- roig: la "Creu Roja" (institució humanitària), la "mar Roja" (entre Àfrica i Àsia), el "planeta roig" (Mart)... "Roig" també ha estat assimilat a comunista, a esquerrà o pertanyent a un partit d'esquerra. La "bandera roja" és un emblema socialista i comunista associat particularment amb l'esquerra revolucionària. (Compareu aquest significat amb el de "bandera vermella" que hem vist abans.) En la guerra civil espanyola de 1936-1939, els "rojos" eren els que s'enfrontaven als exèrcits revoltats del general Franco, que s'autoanomenaven "nacionales". El comunicat (parte) que anunciava el final de la guerra deia: "Cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado." El terme "roig" també apareix com a segon element en mots compostos, com "pèl-roig", "cara-roig", "gola-roig", "pit-roig"... Amb referència a aquest color, vull fer esment d'una dita ben nostra: "Cel rogent, pluja o vent."

6.- Blau
Aquest color pot tenir denominacions que indiquen diverses tonalitats, com "blau cel", "blau marí", "blau elèctric"... En castellà i portuguès és anomenat azul; en italià, azzurro. En català aquesta denominació es conserva en el mot "atzur", que el diccionari defineix com un color blau celeste. Si mirem altres llengües, veiem que és blue en anglès, bleu en francès i blau en alemany, que és precisament d'on prové el nom en català.

El color blau també forma part d'algunes expressions populars, com "deixar blau algú" (deixar-lo astorat, esbalaït), "fer-la blava" (fer-la grossa, fer-la com un cove), "aquesta sí que és blava!" (això sí que és greu!). El blau és també la denominació que rep una taca d'un blau moradenc produïda per l'extravasació de la sang en el teixit subcutani, de resultes d'una contusió (p. ex. Ha caigut i s'ha fet un blau). En aquest sentit és sinònim de "morat". En castellà es coneix com a "cardenal".

El blau és el color més estrany en el regne vegetal i més estrany encara entre els productes alimentaris; potser les úniques excepcions són el "formatge blau", el "peix blau" i –curiosament– la "patata blava", que en francès s'anomena vitelotte i que els que hi entenen diuen que no és gaire bona.

La "bandera blava" és un distintiu que atorga anualment la Fundació Europea d'Educació Ambiental a les platges i que en certifica la qualitat ambiental. La denominació "sang blava" s'aplica popularment a les persones que pertanyen a la monarquia o a la noblesa. Els "cascos blaus" són els membres de les forces militars de l'ONU...

7.- Gris

A diferència del castellà, aquest mot emprat com a adjectiu té també forma femenina: "grisa". El gris és un color intermediari entre el blanc i el negre. Per exemple, "un vestit gris", "una corbata grisa", "cabells grisos"... Parlem també de "dia gris" com a sinònim de "dia núvol". Aquest color comporta generalment la idea de foscor, tristor, mediocritat... Una persona "grisa" és una persona mancada de brillantor, de relleu, no gens notable. Rep la denominació d'"eminència grisa" un conseller que, de manera poc ostensible, inspira les decisions d'un personatge, d'una corporació o d'un partit. S'anomena "substància grisa" o "matèria grisa" la massa nerviosa principal del cervell. Durant la dictadura franquista els policies eren anomenats popularment "els grisos" pel color de la seva indumentària.

8.- Rosa

Tradicionalment el color rosa s'ha identificat amb l'amor. ("Al rosa, l'amor s'hi posa".)

Per extensió, aquest color s'aplica també a les produccions escrites que tenen l'amor (o els seus succedanis) com a centre d'interès: "premsa rosa", "novel·la rosa"... L'expressió "veure-ho tot de color de rosa" significa veure-ho tot de manera plaent, sense cap mena de problema o aspecte negatiu.

La llengua disposa també de sufixos adjectivals que, a partir del substantiu, signifiquen "que tira a" o "tirant a". Per exemple:

-enc: grisenc, groguenc, negrenc, rogenc.
-ís: blavís, groguís.
-ós: blanquinós, blavós, groguinós, lilós, marronós, negrós.

De la mateixa manera, el sufix verbal -ejar indica "tirar a": blanquejar, blavejar, grisejar, groguejar, verdejar. El verb "blanquejar" té també el significat de legalitzar diner negre.

La gamma (o paleta) cromàtica disposa, a més, d'un gran ventall de noms. Per exemple: beix, bru, caqui, carmesí, carmí, castany, cian, crema, escarlata, fúcsia, glauc, granat, lila, magenta, malva, marengo, marró, morat, moreno o morè, musc, porpra, vermelló, violat, violeta...

Alguns noms de colors es refereixen al regne animal ("salmó", "sèpia"), al vegetal ("carabassa", "cirera", "panotxa", "taronja") o al mineral ("bronze", "coure", "maragda", "ocre", "turquesa").

En l'àmbit esportiu no és gens estrany anomenar els equips a partir del color o colors de la samarreta. Així, per exemple, "blaugrana" (Barça), "blanc-i-blau" (Espanyol), "groguet" (Vila-real). A vegades es fa referència al color d'un producte alimentari, com per exemple "merenga" (Real Madrid), o als colors d'un objecte domèstic, com "matalasser" (Atlético de Madrid). Aquest fet també es dóna en altres clubs europeus, com els reds (Manchester United), els blues (Chelsea) o els rossoneri (Milan).

Una de les possibilitats de la llengua és establir comparacions entre diversos elements. En el cas dels colors podem dir, per exemple:

- és blanc com la llet, com un glop de llet, com la neu, com un borralló de neu...

- és negre com el carbó, com la pega, com el sutge, com un pecat, com el quitrà...

- és groc com el safrà, com la cera, com un mort...

- és vermell com un pebrot, com la sang, com un tomàquet, com un indiot...

De petit em van fer aprendre que la bandera espanyola era rojigualda. Amb el temps vaig saber que volien dir vermella i groga. Simplement per curiositat he buscat aquest terme al diccionari de la Real Academia Española... i no hi consta (!).

Una nota final. Fa uns quants anys es va introduir en el lèxic comú el nom d'un color nou que tothom identificava clarament: el color butà, aplicat a diversos objectes i que té l'origen en el color característic de la bombona. No l'he sabut trobar en cap diccionari català.

El verb "fotre" pot tenir diversos significats segons el context. Alguns lingüistes afirmen que això empobreix la llengua perquè substitueix altres verbs que ofereixen matisos més concrets, però també n'hi ha que pensen que aquest verb contribueix a l'anomenada "economia del llenguatge", és a dir, que si un sol mot acumula molts significats, el context ja dirà quin és el significat més adequat. Sigui com sigui, cal dir, d'entrada, que el verb "fotre" no pertany al llenguatge estàndard sinó al popular, col·loquial o vulgar.

"Fotre" prové del llatí futuere, que significa "fer el coit", "copular". Té el mateix origen que el verb castellà joder, tot i que no tenen la mateixa amplitud de significats. En castellà, joder, a més del significat que ja hem vist, vol dir també molestar, fastiguejar, destrossar, arruïnar... I també es fa servir com a interjecció: ¡Joder!, que més o menys vindria a ser l'equivalent del català "Collons!". Exemples clars d'aquest paral·lelisme són expressions com ¡No jodas! ("No fotis!") o ¿No te jode? ("No et fot?"). Actualment l'equivalent català de joder en el sentit de copular no és "fotre" sinó "follar", tot i que encara es manté en el seu equivalent vulgar: "fotre un clau".

El francès també inclou aquest verb en el seu vocabulari, amb significats equivalents als del català. Per exemple, avoir rien à foutre ("no tenir res a fer"), foutre une baffe ("donar una bufetada"), foutre le camp ("fotre el camp"), envoyer quelqu'un se faire foutre ("enviar algú a fer punyetes")...

El Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, no recull "fotre" però sí "fúmer", que defineix així: "Usat familiarment en substitució de fer i d'un gran nombre de verbs transitius." I hi afegeix uns quants exemples: Què fums aquí?, Li vaig fúmer un cop de puny, Fúmer el camp... "Fúmer" és un eufemisme per "fotre". Es considera menys vulgar. En el seu diccionari etimològic Joan Coromines afirma que "fúmer" és un "mot substitut, de caràcter eufemístic, per no escandalitzar tant el sentiment de gent més delicada o escrupolosa".

En català també disposem d'un altre verb, "cardar", que en sentit recte vol dir sotmetre una fibra tèxtil a l'acció de la carda, però que en sentit figurat, sobretot en algunes comarques, és sinònim de "fotre" en molts sentits (p. ex. M'he refredat i estic ben cardat. Aquesta nit he cardat amb el meu xicot. Quina fresca que carda...).

Per deixar constància del gran nombre de significats del verb "fotre" he intentat fer-ne una síntesi a partir de les definicions i dels exemples que ofereixen els tres grans diccionaris de referència: el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2), el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (DLC) i el Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll).

Usat com a transitiu, el verb "fotre" pot significar:
- Fer
No ha fotut res del que li han manat. Tant me fot tot plegat. Què hi fots, aquí? En Joan fot de paleta. No sap què fotre dels diners. Aquesta terra fot bon blat.
- Pegar, aplicar brutalment un cop, una empenta, etc.
Li va fotre una puntada de peu. Et fotré una plantofada que et tombaré. Li va fotre un tret al cap.
- Llençar
Això ja ho pots fotre a mar (a les escombraries, al rec, a la bassa...).
- Perjudicar, danyar
El que tu vols és fotre'm.
- Posar, col·locar, aplicar
A les fosques, m'he fotut els pantalons vells en lloc de posar-me els nous.
- Prendre, robar
M'han fotut la ràdio del cotxe.
- ...

En la forma pronominal, pot significar:
- Riure's, burlar-se
Que potser te'n fots? Es fot del mort i de qui el vetlla.
- Haver de suportar un fet o una situació que molesta o desagrada
Si no t'agrada, et fots.
- Menjar-se, beure's
S'ha fotut dotze costelles i un litre de vi com aquell qui res! Li agradava tant que se n'ha fotut tres plats.
- Iniciar una acció
No et fotis a plorar, ara! Tot just em fotia a dormir, han trucat.
- Patir una experiència negativa, desagradable
En aquell lloc ens fotíem de gana (de fàstic, de son, de fred, d'avorriment...).
- Un fet, ésser indiferent a algú
Se me'n fot, d'aquest brètol.
- Caure algú
S'ha fotut de cap (de nassos, de lloros...). S'ha fotut escales avall.
- ...

També s'usa en expressions com:
- Fotre el camp:Anar-se'n, fugir.
- Fotre mà a algú:Tocar-lo libidinosament.
- No fotis!, no foteu!, no fotem!...:Expressió usada per indicar sorpresa o contrarietat.
- Fot-li:Expressió usada per animar a actuar sense miraments.

M'agrada acabar aquest article recordant una anècdota que vaig llegir ja fa temps al llibre Els altres catalans (1964), de Francesc Candel. Cito textualment:

"Ramon Folch i Camarasa m'explica aquest diàleg de pagesos, sentit en una estació del tren, en el qual aquest verb, emprat cinc vegades, substitueix cinc formes diferents:
- I els conills?
- Fotuts, noi. No se'm foten.
- Veiessis els meus, en canvi!
- Què els fots?
- Pastanaga.
- I s'ho foten?
- Ja ho crec.
- No fotis!"

(92) Per tant, allà on aquestes condicions socials són menys òptimes és on cal posar-hi major esforç (Regidora del PSC de Sant Cugat, Diari de Sant Cugat, 10.9.2009).
(93) Els metges de família estan totalment al costat d'intentar agilitzar, quan sigui possible, l'agilització de les baixes (Consellera de Salut, RAC1, 18.9.2009).
(94) Un home mata la seva dona i després se suïcida a Vila-seca (Avui digital, 5.9.2009).
(95) Un home mata la seva dona i després se suïcida a Alacant (Avui digital, 5.9.2009).
(96) Un exfundador de l'"Elefant Blau" es presenta a les eleccions (e-Notícies, 8.10.2009).
(97) "El que passa és que tu la sobreprotegeixes massa" (Ventdelplà, TV3, 20.10.2009).
(98) Com acostuma a ser costum, aquesta persona arriba tard (Jordi Basté, RAC1, 20.10.2009).
(99) Màrius Carol és l'autor que treu més llibres al mercat per minut quadrat (Jordi Basté, RAC1, 26.10.2009).
(100) Seydou Keita signa el seu primer i únic hat-trick (Diari gratuït Gol, 26.10.2009).

(92) L'adjectiu superlatiu "òptim" no admet modificadors quantitatius. Així, per exemple, no podem dir que una cosa és "molt òptima", "poc òptima" o que és "més òptima" que una altra. La forma correcta de la frase seria, per exemple: "Per tant, allà on aquestes condicions socials són pitjors (o menys favorables) és on cal..."

(93) Les baixes es poden "agilitzar" (o "agilitar"). El que no es pot fer és "agilitzar l'agilització" de les baixes.

(94) Cadascú és ben lliure de suïcidar-se on cregui més convenient. Aquest home va triar Vila-seca. Lògicament la frase correcta seria: "Un home mata la seva dona a Vila-seca i després se suïcida."

(95) Curiosament, el mateix dia i al mateix diari hi ha una notícia gairebé calcada, però en aquest cas l'home no es va decidir per Vila-seca sinó per Alacant. La forma correcta és la mateixa que la de la frase anterior.

(96) Una persona pot ser "ex" en moltes circumstàncies de la vida, com "exmarit", "examant", "excapellà", "exprofessora", "exalumne", "exjugador", "exfumadora"... En tots aquests exemples el prefix "ex" significa "deixar de ser" i s'aplica a fets, càrrecs, circumstàncies, etc., que en un moment determinat poden canviar. Així, una persona pot deixar de ser marit, amant, capellà, professor, alumne, jugador, fumador, etc. Però aquest prefix no és aplicable a situacions que no són circumstancials sinó inherents a la persona. Per tant, no és correcte dir "expare", "exmare", exfill", "exfilla", "exfundador"... Ni tampoc "exassassí" o "exviolador". En aquesta frase, un fundador de l'"Elefant Blau" (o d'un banc, una associació, un club...) ho serà sempre mentre visqui.

(97) "Sobreprotegir" vol dir "protegir en excés". Per tant, l'adverbi "massa" hi és sobrer. La frase té dues possibilitats correctes: "tu la sobreprotegeixes" o bé "tu la protegeixes massa".

(98) Aquesta frase és un bon exemple de redundància, és a dir, d'una acumulació d'elements lingüístics equivalents que no són estrictament necessaris per a la recepció o la interpretació correctes d'un missatge. Això es pot salvar amb les formes "com ja és costum", "com acostuma a passar", "com ja és habitual"..., o millor encara: "Aquesta persona sempre arriba tard".

(99) L'expressió "minut quadrat" és una unió contra natura entre temps i espai. Qui va pronunciar aquesta frase potser volia ressaltar que Màrius Carol és un autor molt prolífic, un dels que publica més llibres, però la hipèrbole (exageració) se li va barrejar amb la mesura espacial "metre quadrat". A propòsit d'aquesta frase, és interessant analitzar l'expressió "esfera quadrada" aplicada a un rellotge. Segurament és perquè l'"esfera", que per definició és rodona, ha estès el seu significat a tota mena de rellotges de polsera, encara que sigui oposat al seu sentit original.

(100) Seydou Keita és un jugador del Barça que en un moment determinat va fer tres gols en un partit. D'això en diuen fer un "hat-trick". El diari afirmava que és el primer que va fer, però com que hi afegeix l'adjectiu "únic" vol dir que mai no en podrà fer cap més.

La gramàtica històrica és la disciplina lingüística que estudia l'evolució d'una llengua des del seu origen fins a l'actualitat. La gramàtica històrica explica, per exemple, per què els mots llatins FILIUS, VENTUS i FOCUS han donat com a resultat "fill", "vent" i "foc" en català i "hijo", "viento" i "fuego" en castellà.

El català, el castellà, el gallec, el portuguès, el francès, l'occità, el retoromànic, el sard, l'italià i el romanès són llengües romàniques o neollatines, és a dir, llengües que provenen del llatí. Val a dir, però, que aquestes llengües no deriven del llatí clàssic o escrit (Ciceró, Virgili, Horaci, etc.) sinó de l'anomenat "llatí vulgar" o llatí parlat, del qual no hi ha, lògicament, gaires testimonis escrits. El dàlmata era també una llengua romànica, però es va extingir a finals del segle XIX, concretament el 10 de juny de 1898, data en què va morir l'últim parlant: un pastor. N'hi ha que prediuen que aquest és també el futur, no gaire llunyà, del català. Potser sí. Si depèn del PP, segur.

Amb referència al llatí, és evident que el castellà ha evolucionat més ràpidament que el català, el qual s'ha conservat més fidel a la llengua mare. En tenim proves, per exemple, en les vocals: mentre que el català ha mantingut en general les formes originals llatines, en castellà s'ha produït en alguns casos el que els filòlegs anomenen "diftongació espontània" (e > ie, o > ue), és a dir, un fenomen no motivat per raons fonètiques. També podem veure aquesta diferència evolutiva en les consonants: el català manté generalment la "f" inicial llatina (p. ex. FARINA > farina), mentre que el castellà l'ha convertida en una "h" (harina), actualment muda però antigament aspirada (jarina).

Podem comprovar tot això amb uns quants exemples, en què es comparen les solucions catalanes amb les castellanes:

Vocals

Tal com acabem de dir, el català acostuma a mantenir les formes vocàliques, amb unes lleus variacions, però en castellà es produeix en alguns casos una diftongació:

- e/ie
La "e" breu tònica llatina es manté en català i diftonga en "ie" en castellà: CAELUM > cel/cielo, CERTUS > cert/cierto, GELU > gel/hielo, MEL > mel/miel, MERDA > merda/mierda, TERRA > terra/tierra... Aquest fenomen també es dóna en les formes personals d'alguns verbs, com quiero, cierres, piensen...

- o/ue
La "o" breu tònica llatina es manté en català i diftonga en "ue" en castellà: BONUS > bo/bueno, CORPUS > cos/cuerpo, JOCUS > joc/juego, NOVUS > nou/nuevo, OVUM > ou/huevo, SOLIDUS > sou/sueldo... Igual que en el cas anterior, aquest fenomen també es produeix en les formes personals d'alguns verbs, com puedo, vuelas, sueñen...

Consonants

- f/h
Tal com hem vist suara, la "f" inicial llatina es manté en català, però en castellà esdevé "h" en molts casos. Així, FACERE > fer/hacer, FARINA > farina/harina, FORMICA > formiga/hormiga, FURNUS > forn/horno...

- l inicial
En general la "l" inicial llatina es palatalitza ("ll") en català i es manté en castellà. Per exemple: "llàgrima", "llei", "llengua", "llet", "lletra". "llom", "lluna"... Hi ha parlants que ho apliquen indegudament en alguns casos; així, són incorrectes formes com "llàmina", "llegítim", "llímit", "llògic"...

- ll/j
El grup llatí "li + vocal" ha esdevingut "ll" en català i "j" en castellà: ALIUM > all/ajo, CONSILIUM > consell/consejo, MELIOR > millor/mejor), PALIA > palla/paja...
Aquest fenomen també es produeix en el grup "c'l" del llatí: APICULA > APIC'LA > abella/abeja, AURICULA > AURIC'LA > orella/oreja, CUNICULUM > CUNIC'LU > conill/conejo, OCULUS > OC'LU > ull/ojo, OVICULA > OVIC'LA > ovella/oveja, SPECULUM > SPEC'LU > espill/espejo...

Mots cultes

Els "mots cultes", anomenats també "mots savis" o "cultismes", són els que, a diferència dels "mots patrimonials", no han seguit les regles evolutives normals de la llengua, sinó que provenen directament del llatí clàssic o del grec, entre altres llengües. Per exemple, "ocular" i "auricular" són adjectius manllevats directament al llatí; si haguessin seguit l'evolució normal haurien donat "ullar" i "orellar", respectivament.

El fenomen de palatalització ("ll") de la "l" inicial llatina no es dóna en els cultismes. Així, recuperant els exemples de més amunt, tenim, respectivament, "lacrimal", "legal", "lingüística", "lacti", "literal", "lumbar", "lunar"...

L'existència de cultismes origina sovint dubtes ortogràfics, ja que algunes vegades la grafia del mot culte no coincideix amb la del mot patrimonial. Ho podem veure, per exemple, en la parella "b/v" (llavi / labial, calb / calvície, hivern / hibernar) i també en la parella "l/l·l" (estelat / estel·lar). Però on es dóna més aquest fenomen és en la parella "o/u", que obliga sovint a trobar en el diccionari les formes correctes. Per exemple:

- món / mundial
- jove, joventut, jovenívol... / juvenil
- pèndol / pendular (adjectiu)
- joc, joguet, joguina, jogasser... / jugar, jugador, jugada, juganer...
- títol / titular (substantiu, adjectiu i verb), titulat, titulació, titularitat...
- cònsol, consolessa, consolat / consular (adjectiu). (No hem de confondre aquesta forma amb el verb "consolar": ‘alleujar la pena, el dolor...')

Acabo l'article amb quatre mots que sovint originen dubtes: "múscul", "muscle", "musclo" i "musle".
- "múscul": òrgan carnós contràctil que serveix per produir el moviment de les diferents parts del cos en l'home i en els animals (cast. músculo).
- "muscle": forma secundària per "espatlla", molt utilitzada en valencià (cast. hombro).
- "musclo": mol·lusc marí comestible, de conquilla bivalva de color negrós (cast. mejillón).
- "musle": castellanisme inacceptable per "cuixa" (cast. muslo).

Frases absurdes (6)

Do, re, mi...

Frases absurdes (7)

Fins ara?

Digui'm de tu

Frases absurdes (8)

El meu cosí és trempolí

Josep Montilla a Era Val d'Aran

Lorca o Llorca?

Frases absurdes (9)

L'ensalada nacional (1)

L’ensalada nacional (i 2)

Amb dos pebrots

Frases absurdes (10)

Un dimecres de gener

De tots colors (1)

De tots colors (2)

No fotis!

Frases absurdes (11)

El fill del vent i del foc